La societat de l’autocontrol

Quan en les societats filles o testimonis propers de grans processos revolucionaris moderns pensem en l’autocontrol, tendeixen a venir-nos al cap associacions d’idees negatives. La idea més nítida d’autocontrol que ens pot venir al cap (a part de la típica d’un monjo xaolín trencant totxos amb el cap autocontrolant el seu propi dolor, a la qual no em refereixo)  és per exemple la d’una societat de ciència ficció on l’Estat està tan desenvolupat que aconsegueix que siguin els propis individus els qui es reprimeixin a si mateixos sense que l’autoritat hagi d’arribar a recórrer a la força per evitar rebel·lions contra la injustícia imperant. Però el cert és que la idea d’autocontrol es pot mirar des d’un prisma positiu i no simplement com a cultura del sotmetiment. De fet, per molt que internament el neguem reivindicant inconscientment la nostra individualitat, l’autocontrol és un dels materials fonamentals amb que es fa el ciment que consolida els llaços de tota societat.

A què ve aquesta filosofada fàcilment adjudicable a un burgès i home d’ordre? Bé, aquesta reflexió m’ha vingut al cap arran d’algunes petites però, per a mi, molt significatives experiències al Japó. Fa un parell de dies vaig anar amb uns quants companys a dinar al menjador de la universitat, una sala enorme amb unes mil persones menjant ramen, oyakodon i plats amb noms tan curiosos com bukkake udon. Com que estava ple de gent i escassejaven les taules lliures, vam decidir agafar primer lloc i anar després a pel menjar. A Barcelona ho haguéssim fet de la següent manera: uns es queden guardant la taula mentre els altres van a demanar el seu menjar, i a continuació es canvia el torn i els que ja tenen el menjar es queden a la taula, etc. Però més o menys coneixedors de la cultura japonesa, ho vam fer d’una altra manera: vam deixar cadascú la seva motxilla a la seva respectiva cadira per guardar-nos el lloc i vam anar tots plegats a la cua per demanar el menjar oblidant-nos dels nostres efectes personals, sabent que no podien estar més segurs que allà on eren. No exagero si dic que podríem haver deixat cadascú un bitllet de 10.000 yens a la taula per guardar el lloc i el més segur és que, al tornar, encara que fos una o dos hores després, encara hi serien.

La primera vegada que em vaig adonar que els japonesos fan servir els seus efectes personals per reservar-se un lloc va ser al meu primer viatge al Japó, ara fa uns nou anys, quan vaig entrar en un metro a Tokio i en veure un maletí a sobre un seient el vaig deixar a l’estant de dalt per seure-hi jo, pensant que algú se l’hauria deixat allà sense voler. Però passats uns minuts, va entrar un japonès al vagó i va mirar cap a la meva zona amb cara de desconcert. Es va quedar allà parat una bona estona mirant cap al seient fins que vaig caure en que havia anat a donar una volta per l’estació fent temps fins que sortís el tren, i que el seu maletí li guardava el lloc. Sempre recordaré  la reacció d’aquell home, que en comptes de pensar que algú li podia haver robat o canviat de lloc el seu maletí devia pensar, per l’expressió que feia, que s’havia equivocat de vagó, que no li funcionava bé el cap o que el seu maletí havia cobrat vida.

Que en la metròpoli més poblada del món passin aquestes coses costa d’imaginar per a un barceloní. I no és només la costum de guardar-se seient mitjançant una motxilla o un maletí. És el fet que les bicicletes que hi ha pel carrer no estan lligades amb res. (Quina ràbia que la pregunta que m’hagi pogut passar pel cap en algun moment sigui “què els hi impedeix agafar-ne una?” quan la pregunta hauria de ser “què ens impulsa a agafar-ne una?”) Que nens molt petits vagin sols pel carrer i es desplacin amb transports públics per si mateixos. Que sovint en una tenda no hi sigui el botiguer i deixi un pot on el client simplement ha de deixar els diners per poder agafar el que necessita i marxar. Que qualsevol lavabo de qualsevol bar al que entris, fins i tot el més cutre, estigui net com una patena.

Totes aquestes petites coses fan que et sentis còmode i tranquil en l’espai públic com en el teu espai privat. Acostumat a desconfiar en major o menor mesura del que em rodeja, em xoca molt agradablement la sensació de relaxament que aquí experimento (tot i que en altres aspectes que no tenen tant a veure amb l’harmonia, com ara la transigència i la capacitat de fer les coses amb un marge relativament gran d’autonomia, crec que s’hi troba més tranquil·litat a terres catalanes). És tota una experiència sentir-se més o menys com a casa al carrer, sentir no només que pots confiar en els altres sinó que els altres confien en tu (o dit d’una altra manera, que no tenen motius per desconfiar), que tens la responsabilitat de fer bé les coses. Hi ha quelcom invisible, una confiança mútua molt arrelada, que gairebé anul·la el sorgiment de la figura del free rider. Al Japó no em preocupo de protegir la meva bicicleta; jo no en robaré i, confiant que tots facin com jo, la meva bicicleta no serà robada. Si jo deixo el bany net i tothom fa com jo, me’l trobaré net. I així un llarg etcètera.

No es tracta, doncs, d’un autocontrol intrínsecament lligat a una autoritat que s’erigeix per sobre de la societat, com l’autoritat estatal, sinó d’un autocontrol social.

El país de la impermanència

Aquesta és la cinquena vegada que visito el Japó, així que ja hi he posat més vegades els peus que a l’altra banda de l’Ebre. Em fascina pensar en això alhora que penso en els viatgers que fa segles s’embarcaven durant anys per arribar per mar a les llegendàries illes que aleshores anomenaven Zipango, amb molts números de no arribar-hi mai. Per una banda em sento afortunat per viure en una època en que puc visitar amb certa freqüència un lloc tan llunyà i tan interessant, però per l’altra m’entristeix que progressivament sigui més fàcil l’accés i per tant sigui cada vegada menys una gran aventura, assemblant-se cada vegada més a agafar un tren per creuar l’Ebre. Quan la gent em diu “quin pal 15h d’avió”, jo penso: “si algun dia els viatges en avió són substituïts per la tele-transportació, la sensació d’estar anant a un lloc llunyà desapareixerà, i amb ella gran part de la màgia d’un viatge”. De fet, només en els gairebé nou anys que han passat del meu primer viatge al Japó, la màgia de la llunyania s’ha anat apagant amb el sorgiment de les xarxes socials. Tot i així, afortunadament, aquestes pors se’m passen una mica quan surto al carrer i me n’adono que soc en un altre planeta.

De fet, el que realment ha canviat en aquests darrers anys no ha estat el Japó, sinó la relació entre el Japó i jo. Cada viatge l’he viscut de forma molt diferent. La primera vegada que hi vaig arribar, amb 18 anys, prou feina tenia per entendre’m a mi mateix com per entendre el que em rodejava. I potser el problema era precisament que intentava entendre. Buscava definir, amb fòbia a les contradiccions, tot el que em rodejava: quina era la raó de que fos com era, per què succeïa, si el que veia era bo o dolent… A això cal sumar-li el fet que en el meu cap s’havia creat una idea del Japó que, com passa amb totes les idees, no coincidia amb la realitat que veia, olorava, tocava, tastava i sentia. Amb els anys he anat corregint aquests defectes, he anat aprenent a viatjar, i no va ser fins al quart viatge que em vaig adonar que aconseguia gaudir al cent per cent de l’experiència.

Per què Kôyô com a títol del blog? Un dels trets que considero més característic de la cultura japonesa és la consciència de la impermanència, del que s’acaba, de la mort en última instància. Doncs bé, Kôyô és una paraula japonesa que es refereix a les tonalitats pròpies de la tardor, època de l’any en que la vegetació entra en procés de decadència i, al mateix temps, adopta una bellesa intensa, plena de color, just abans de morir. És cert que en la cultura japonesa també es dóna la fascinació per l’època en que floreixen els cirerers en primavera, però aquesta fascinació no rau tant en el fenomen del naixement i el creixement de la vegetació, sinó precisament en el fet que la flor del cirerer cau uns pocs dies després de florir, simbolitzant lo efímera que és la vida.

Potser pel fet d’haver patit tants desastres naturals i guerres tan prolongades i constants durant la seva història, la consciència de la impermanència impregna molts àmbits de la vida del poble japonès. Això es fa evident, per exemple, en coses tan quotidianes com la decoració. Les cases japoneses tradicionals gairebé no tenen mobles ni ornaments (la casa és com un gran moble en si mateixa, i la forma que es crea al seu interior així com els tatami i les portes corredisses són els elements ornamentals fonamentals), possiblement perquè durant segles va cristal·litzar la noció que era estúpid acumular coses a la llar que en qualsevol moment podien acabar destruïdes. Això no vol dir que actualment els japonesos decorin les seves cases amb aquest pensament pràctic, pensant que pot haver un terratrèmol en qualsevol moment. No: si de cop i volta al Japó ja no hi haguessin mai més desastres naturals, molts japonesos seguirien decorant així les seves cases, ja que el desenvolupament de la cultura ha fet que allò que en un primer moment devia ser pura necessitat ara sigui pura estètica.

Així mateix, el santuari d’Ise, el més important del Japó, no és famós per l’antiguitat de la seva estructura, sinó pel fet que durant segles es destrueix i reconstrueix cada vint anys com a ritual de purificació.

No és d’estranyar que el budisme zen arrelés amb tanta força al Japó. Pel budisme zen, l’infern no és un inframón, sinó aquest mateix món viscut eternament a través d’una roda infinita de reencarnacions. Només amb la il·luminació s’aconsegueix abandonar l’espiral de dolor que és la vida (que no té per què convertir-se necessàriament en patiment), però no anant a parar a un paradís en el qual seguir vivint com a ànima, com en el Cristianisme, sinó en el no-res. La mort no és el problema, ho és la vida eterna.

Aquesta naturalització de la mort s’aprecia en la concepció que tenen els japonesos dels cementiris. En les cultures d’arrel cristiana el lloc on descansen els morts està clarament separat del lloc dels vius. Al Japó pots trobar conjunts de tombes passejant pel carrer, entre casa i casa o en una cantonada qualsevol. I els grans cementiris són llocs on la gent hi va a passejar, o a córrer, o a jugar. El nostre cementiri, en canvi, és generalment un lloc a evitar, on la gent hi va només per visitar als seus morts o a fantasiejar amb els amics amb la idea que allí poden viure una història de terror.