Aquesta és la cinquena vegada que visito el Japó, així que ja hi he posat més vegades els peus que a l’altra banda de l’Ebre. Em fascina pensar en això alhora que penso en els viatgers que fa segles s’embarcaven durant anys per arribar per mar a les llegendàries illes que aleshores anomenaven Zipango, amb molts números de no arribar-hi mai. Per una banda em sento afortunat per viure en una època en que puc visitar amb certa freqüència un lloc tan llunyà i tan interessant, però per l’altra m’entristeix que progressivament sigui més fàcil l’accés i per tant sigui cada vegada menys una gran aventura, assemblant-se cada vegada més a agafar un tren per creuar l’Ebre. Quan la gent em diu “quin pal 15h d’avió”, jo penso: “si algun dia els viatges en avió són substituïts per la tele-transportació, la sensació d’estar anant a un lloc llunyà desapareixerà, i amb ella gran part de la màgia d’un viatge”. De fet, només en els gairebé nou anys que han passat del meu primer viatge al Japó, la màgia de la llunyania s’ha anat apagant amb el sorgiment de les xarxes socials. Tot i així, afortunadament, aquestes pors se’m passen una mica quan surto al carrer i me n’adono que soc en un altre planeta.

De fet, el que realment ha canviat en aquests darrers anys no ha estat el Japó, sinó la relació entre el Japó i jo. Cada viatge l’he viscut de forma molt diferent. La primera vegada que hi vaig arribar, amb 18 anys, prou feina tenia per entendre’m a mi mateix com per entendre el que em rodejava. I potser el problema era precisament que intentava entendre. Buscava definir, amb fòbia a les contradiccions, tot el que em rodejava: quina era la raó de que fos com era, per què succeïa, si el que veia era bo o dolent… A això cal sumar-li el fet que en el meu cap s’havia creat una idea del Japó que, com passa amb totes les idees, no coincidia amb la realitat que veia, olorava, tocava, tastava i sentia. Amb els anys he anat corregint aquests defectes, he anat aprenent a viatjar, i no va ser fins al quart viatge que em vaig adonar que aconseguia gaudir al cent per cent de l’experiència.

Per què Kôyô com a títol del blog? Un dels trets que considero més característic de la cultura japonesa és la consciència de la impermanència, del que s’acaba, de la mort en última instància. Doncs bé, Kôyô és una paraula japonesa que es refereix a les tonalitats pròpies de la tardor, època de l’any en que la vegetació entra en procés de decadència i, al mateix temps, adopta una bellesa intensa, plena de color, just abans de morir. És cert que en la cultura japonesa també es dóna la fascinació per l’època en que floreixen els cirerers en primavera, però aquesta fascinació no rau tant en el fenomen del naixement i el creixement de la vegetació, sinó precisament en el fet que la flor del cirerer cau uns pocs dies després de florir, simbolitzant lo efímera que és la vida.

Potser pel fet d’haver patit tants desastres naturals i guerres tan prolongades i constants durant la seva història, la consciència de la impermanència impregna molts àmbits de la vida del poble japonès. Això es fa evident, per exemple, en coses tan quotidianes com la decoració. Les cases japoneses tradicionals gairebé no tenen mobles ni ornaments (la casa és com un gran moble en si mateixa, i la forma que es crea al seu interior així com els tatami i les portes corredisses són els elements ornamentals fonamentals), possiblement perquè durant segles va cristal·litzar la noció que era estúpid acumular coses a la llar que en qualsevol moment podien acabar destruïdes. Això no vol dir que actualment els japonesos decorin les seves cases amb aquest pensament pràctic, pensant que pot haver un terratrèmol en qualsevol moment. No: si de cop i volta al Japó ja no hi haguessin mai més desastres naturals, molts japonesos seguirien decorant així les seves cases, ja que el desenvolupament de la cultura ha fet que allò que en un primer moment devia ser pura necessitat ara sigui pura estètica.

Així mateix, el santuari d’Ise, el més important del Japó, no és famós per l’antiguitat de la seva estructura, sinó pel fet que durant segles es destrueix i reconstrueix cada vint anys com a ritual de purificació.

No és d’estranyar que el budisme zen arrelés amb tanta força al Japó. Pel budisme zen, l’infern no és un inframón, sinó aquest mateix món viscut eternament a través d’una roda infinita de reencarnacions. Només amb la il·luminació s’aconsegueix abandonar l’espiral de dolor que és la vida (que no té per què convertir-se necessàriament en patiment), però no anant a parar a un paradís en el qual seguir vivint com a ànima, com en el Cristianisme, sinó en el no-res. La mort no és el problema, ho és la vida eterna.

Aquesta naturalització de la mort s’aprecia en la concepció que tenen els japonesos dels cementiris. En les cultures d’arrel cristiana el lloc on descansen els morts està clarament separat del lloc dels vius. Al Japó pots trobar conjunts de tombes passejant pel carrer, entre casa i casa o en una cantonada qualsevol. I els grans cementiris són llocs on la gent hi va a passejar, o a córrer, o a jugar. El nostre cementiri, en canvi, és generalment un lloc a evitar, on la gent hi va només per visitar als seus morts o a fantasiejar amb els amics amb la idea que allí poden viure una història de terror.