Quan en les societats filles o testimonis propers de grans processos revolucionaris moderns pensem en l’autocontrol, tendeixen a venir-nos al cap associacions d’idees negatives. La idea més nítida d’autocontrol que ens pot venir al cap (a part de la típica d’un monjo xaolín trencant totxos amb el cap autocontrolant el seu propi dolor, a la qual no em refereixo)  és per exemple la d’una societat de ciència ficció on l’Estat està tan desenvolupat que aconsegueix que siguin els propis individus els qui es reprimeixin a si mateixos sense que l’autoritat hagi d’arribar a recórrer a la força per evitar rebel·lions contra la injustícia imperant. Però el cert és que la idea d’autocontrol es pot mirar des d’un prisma positiu i no simplement com a cultura del sotmetiment. De fet, per molt que internament el neguem reivindicant inconscientment la nostra individualitat, l’autocontrol és un dels materials fonamentals amb que es fa el ciment que consolida els llaços de tota societat.

A què ve aquesta filosofada fàcilment adjudicable a un burgès i home d’ordre? Bé, aquesta reflexió m’ha vingut al cap arran d’algunes petites però, per a mi, molt significatives experiències al Japó. Fa un parell de dies vaig anar amb uns quants companys a dinar al menjador de la universitat, una sala enorme amb unes mil persones menjant ramen, oyakodon i plats amb noms tan curiosos com bukkake udon. Com que estava ple de gent i escassejaven les taules lliures, vam decidir agafar primer lloc i anar després a pel menjar. A Barcelona ho haguéssim fet de la següent manera: uns es queden guardant la taula mentre els altres van a demanar el seu menjar, i a continuació es canvia el torn i els que ja tenen el menjar es queden a la taula, etc. Però més o menys coneixedors de la cultura japonesa, ho vam fer d’una altra manera: vam deixar cadascú la seva motxilla a la seva respectiva cadira per guardar-nos el lloc i vam anar tots plegats a la cua per demanar el menjar oblidant-nos dels nostres efectes personals, sabent que no podien estar més segurs que allà on eren. No exagero si dic que podríem haver deixat cadascú un bitllet de 10.000 yens a la taula per guardar el lloc i el més segur és que, al tornar, encara que fos una o dos hores després, encara hi serien.

La primera vegada que em vaig adonar que els japonesos fan servir els seus efectes personals per reservar-se un lloc va ser al meu primer viatge al Japó, ara fa uns nou anys, quan vaig entrar en un metro a Tokio i en veure un maletí a sobre un seient el vaig deixar a l’estant de dalt per seure-hi jo, pensant que algú se l’hauria deixat allà sense voler. Però passats uns minuts, va entrar un japonès al vagó i va mirar cap a la meva zona amb cara de desconcert. Es va quedar allà parat una bona estona mirant cap al seient fins que vaig caure en que havia anat a donar una volta per l’estació fent temps fins que sortís el tren, i que el seu maletí li guardava el lloc. Sempre recordaré  la reacció d’aquell home, que en comptes de pensar que algú li podia haver robat o canviat de lloc el seu maletí devia pensar, per l’expressió que feia, que s’havia equivocat de vagó, que no li funcionava bé el cap o que el seu maletí havia cobrat vida.

Que en la metròpoli més poblada del món passin aquestes coses costa d’imaginar per a un barceloní. I no és només la costum de guardar-se seient mitjançant una motxilla o un maletí. És el fet que les bicicletes que hi ha pel carrer no estan lligades amb res. (Quina ràbia que la pregunta que m’hagi pogut passar pel cap en algun moment sigui “què els hi impedeix agafar-ne una?” quan la pregunta hauria de ser “què ens impulsa a agafar-ne una?”) Que nens molt petits vagin sols pel carrer i es desplacin amb transports públics per si mateixos. Que sovint en una tenda no hi sigui el botiguer i deixi un pot on el client simplement ha de deixar els diners per poder agafar el que necessita i marxar. Que qualsevol lavabo de qualsevol bar al que entris, fins i tot el més cutre, estigui net com una patena.

Totes aquestes petites coses fan que et sentis còmode i tranquil en l’espai públic com en el teu espai privat. Acostumat a desconfiar en major o menor mesura del que em rodeja, em xoca molt agradablement la sensació de relaxament que aquí experimento (tot i que en altres aspectes que no tenen tant a veure amb l’harmonia, com ara la transigència i la capacitat de fer les coses amb un marge relativament gran d’autonomia, crec que s’hi troba més tranquil·litat a terres catalanes). És tota una experiència sentir-se més o menys com a casa al carrer, sentir no només que pots confiar en els altres sinó que els altres confien en tu (o dit d’una altra manera, que no tenen motius per desconfiar), que tens la responsabilitat de fer bé les coses. Hi ha quelcom invisible, una confiança mútua molt arrelada, que gairebé anul·la el sorgiment de la figura del free rider. Al Japó no em preocupo de protegir la meva bicicleta; jo no en robaré i, confiant que tots facin com jo, la meva bicicleta no serà robada. Si jo deixo el bany net i tothom fa com jo, me’l trobaré net. I així un llarg etcètera.

No es tracta, doncs, d’un autocontrol intrínsecament lligat a una autoritat que s’erigeix per sobre de la societat, com l’autoritat estatal, sinó d’un autocontrol social.